De quina millor manera començar el Sonicpop setmanal que amb Morrissey, dos talls d'un dels grans musics de tots els temps, que apareixia aquest 2009 amb un nou treball sota el braç. I aguanta el tipus millor que mai fent un dels discos més enèrgics de la seva trajectoria. Els 7 primers talls passen a la velocitat de la llum; peces curtes que imprimeixen una agilitat molt alta al disc. Fàcil melodicament i conservant de manera magnifica la seva veu, el seu principal instrument, cosa que altres musics a segons quines edats no poden dir. Sense oblidar-me dels altres grups ni Bowie -representant els històrics-, destaco dos autors catalans, Lídia Pujol amb un single que fa uns mesos va penjar lliurement a la seva web i Quimi Portet amb un fantàstic disc al mercat. Acabem el programa amb 4 temes enllaçats a proposta del blocaire Raul, gran seguidor nostre des de la distància. A banda del clàssic Heroes (Bowie) i la versió de The man who sold the world, apareix un primerenc hit dels Foo Fighters (Big me) i un esplèndid tema dels Queens Of The Stone Age.1- Morrissey – Years of refusal (2009) – Something is squeezing my skull (2:38)
2- Morrissey – Years of refusal (2009) – All you need is me (3:13)
3- Arctic Monkeys – Humbug (2009) – Secret (3:43)
4- Atlas Sound – Logos (2009) – Walkabout (3:59)
5- Brendan Benson – My old, familiar friend (2009) – Fell like taking you home (3:33)
6- Frida Hyvönen – Silence is wild (2009) – London (4:03)
7- Elastic Band – Boogie beach days (2008) – Smokin’ & trippin’ (2:41)
8- Quimi Portet – Viatge a Montserrat (2009) – Quitèria (4:02)
9- Steve Earle – Townes (2009) – Lungs (2:19)
10- John Vanderslice – Romanian names (2009) – Carina constellation (3:40)
11- Lidia Pujol – Nou single (2009) - Begging the waves (4:24)
12- David Bowie – Heroes (1977) – Heroes (3:37)
13- Nirvana – MTV New York (1993) – The man who sold the world (4:22)
14- Foo Fighters – Foo Fighters (1995) – Big me (2:13)
15- Queens Of The Stone Age – Lullabies to paralize (2002) – Long slow goodbye (5:12)
4 comentaris:
Hola Pep,
després d'unes quantes setmanes sense donar senyals de vida, aquí estem per fi.
Ja ens hem posat al dia amb tots els programes. Aquest cap de setmana t'hem endut a Lille (al nort de frança) i ens has fet companyia durant el trajecte.
Tenia moltes coses a dir, i la veritat és que amb el Morrissey ja he perdut el nord. Ja saps que servidora també és molt fan del Morrisey i clar, si a sobre em poses dos talls me n'oblido de la resta, hehehehe.
M'he apuntat els Frank & Walters, no n'havia sentit parlar mai d'ells i la veritat és que em fa una mica de vergonya. Amb lo britpopera que sóc jo.... i no els coneixia... En fin, millor tard que mai.
I per la resta, el Quimi Portet és un gran home (musicalment parlant). Em sembla que hauré d'anar a la FNAC ara quan baixi a Barcelona i recuperar algun disc d'ell, perquè em vaig quedar amb el cançoner electromàgnetic, i d'això ja fa molt de temps. Aquí a Holanda tenim l'Spinvis que per mi és el Quimi holandès.
I per últim parlar dels The Big Pink. Ho sento però no puc amb ells. Aquí estan tot el dia a la ràdio i a la tele, i la veritat és que no m'agraden gens. Suposo que és pel to una mica masclista que denoten les seves lletres. Com diria un amic del Raul, crec que són uns altres rascaguitarres qualsevols.
Per cert, aquí ha sortit una llista amb el top 100 dels anys zero (2000-2009) i aquest és el top ten:
1. The Strokes - Is This It
2. Arcade Fire - Funeral
3. Radiohead - Kid A
4. Artic Monkeys - Whatever People Say I Am, That's What I'm Not
5. Queens of the Stone Age - Songs for the Deaf
6. Sufjan Stevens - (Come On Feel the) Illinoise
7. Amy Winehouse - Back to Black
8. Antony and the Johnsons - I Am a Bird Now
9. Franz Ferdinand - Franz Ferdinand
10. Spinvis - Spinvis
La llista ha aixecat moltes crítiques ja que ningú està d'acord amb el número 1. Jo tampoc, però bé, m'ha semblat interessant deixar-ho en el blog per escoltar els vostres comentaris.
Doncs res, gràcies per descobrir-nos grups nous cada programa (sobretot els catalans) i espero que ens puguem veure pel Nadal.
Una abraçada,
sonia
Hola Sonia.
Sí, això de les llistes sempre resulta dificil estar-hi d'acord, al capdavall tot és qüestió de gustos.
Morrissey, efectivament és el number 1.
Els Big Pink, probablement siguin rabiosos (aquest posat fosc no m'entusiasma) però el single Dominos em sembla molt bo i enganxós. L'escoltes 3 vegades i no pots deixar de repetir la tornada.
Quimi: excelent el seu "Viatge a Montserrat", un dels seus discos més complets.
Frank & Walters: m'encanten i són uns veterans amb una sòlida trajectòria. Val la pena coneixer cançons seves.
Gràcies per escoltar-me, me n'alegro que us agradi el Sonicpop.
Una abraçada i fins aviat.
Per cert, se m'oblidava. Jo diria que el John Mayer sí que és famós a Espanya. El que passa és que no ho és per seva música, sinó per ser ex de la Jennifer Aniston (la de Friends).
A mi musicalment no m'agrada gaire, però això no treu que em faci molta ràbia el fet que algú sigui més famós per ser "l'ex de" que pel seu talent musical.
En fin, esperem que el temps posi les coses al seu lloc ;-)
sonia
Estic amb tú, John Mayer tampoc el trobo espectacular però aquesta cançó està força bé. Això de l'ex de la Anniston no ho sabia. Solen passar aquestes coses, així va la música al pais vei (Espanya), que és un fracàs estrepitós però no de vendes (com ens volen fer creure) sinó d'estil i qualitat. Per sort, la globalització cultural fa que poguem accedir a la musica que es fa arreu, especialment als llocs on històricament han tocat bé aquest tema.
Siau.
Publica un comentari a l'entrada