Hola. Aquesta setmana amb una selecció més eclèctica que mai i amb traçat de corva. Melodies rockeres inicials per encetar amb força el programa per part dels The Hold Steady i el nou disc dels King of Leon; després s'afluixa la cadencia en una part mitjana del Sònic encetada per la magnifica "In a little while" dels U2, una autèntica meravella capaç de fer-nos viatjar molt i molt lluny, també en aquesta part destaco la proposta folk de Jonathan Richman i l'inclassificable Kevin Johansen, un cantant-compositor que ha viscut per tota Amèrica i que aquesta mescla es reflexa en la seva música. Escoltar-lo és estar permanentment amb un sonriure als llavis degut a la ironia que destil·len les seves lletres on hi podrem trobar situacions de la quotidianitat portades a un punt agredolç. Al capdavall això és en sí el que ens trobem a moltes de les coses que vivim; estar atents a l'escala de grisos és simptoma d'intel·ligència, i la intel·ligència és sexi. Ai que me'n vaig de mare; cap al final la revisió als històrics de la mà dels Beatles i el seu "We can't work it out", grup inspiració d'infinites generacions. Mentre sonava, el Mairal i jo, ens emocionavem preguntant-nos d'on deuria sortir la llavor d'aquest so inconfusible i mai fet fins llavors capaç de seduir amb una senzillesa aclaparadora. No ho sabem però tenim el llegat d'una prolífica carrera per gaudir-ne tantes vegades com vulguem. Fins la setmana vinent Sònics.
"La ironía es una especie de tristeza disfrazada. Es como un burka bajo el cual se pueden decir muchas verdades que obligan a una segunda o tercera lectura para que no pasen desapercibidas."
Kevin Johansen - Entrevista a El Pais.
1- The Hold Steady – Stay positive (2008) – Constructive summer
2- Kings Of Leon – Only by the night (2008) – Crawl
3- Arctic Monkeys – Favourite worst nightmare (2007) – Teddy picker
4- Peter Bjorn & John – Writer’s block (2007) – Young folks
5- Operator Please – Yes yes vindictive (2008) – Leave it alone
6- U2 – All that you can’t leave behind (2000) – In a little while
7- Jonathan Richman – Beacause her beauty is raw and wild (2008) – Time has been going by so fast
8- Richard Hawley – Coles corner (2005) – Just like the rain
9- Kevin Johansen – City Zen (2003) – El palomo
10- Eddie Vedder – Into the wild – Long nights
11- Patrick Watson – Close to paradise (2007) – The storm
12- Grinderman – Grinderman (2007) – Don’t set me free
13- Adrià Puntí – L’hora del pati – Setze jutjes
14- The Beatles – Single (1965) - We can’t work it out
15- The Killers – Human (2008) – Human
16- Glasvegas – Singles (2008) – Geraldine
7 comentaris:
Resposta a la teva pregunta i a la del Marial sobre d'on surt la llavor. Ben fàcil. De la música clàssica. Tota la música actual, òbviament, parteix del classicisme. Exemples concrets que conec que potser us xocaran una mica: sabíeu que el popularíssim "All you need is Love" està basat en un inici d'una sonata de Bach? O que el popular "All together Now" de The Farm té la base musical del Canon i Giga de Johann Pachelbel? O que la preciosa "All by myself" d'Eric Carmen, repopularitzada per la Celine Dion i per la banda sonora de Bridget Jones, està basada en el concert número 2 per a piano de Rachmaninov? O la música heavy, potser un dels casos més espectaculars d'influència de la música barroca en un estil musical actual (o quasi actual), per exemple. O la claríssima influència del dodecafonisme en el jazz més rabiosament contemporani. I així un llarguíssim i variadíssim etcètera. En fi, que evidentment no hi ha cap d'aquests anomenats mites del segle vint que desconegués la música que van compondre els genis de segles anteriors. I és que la composició no té secrets: des de Bach fins a Coldplay, l'únic que cal és conèixer el que hi hagut en el passat i treballar amb el cap i els instints en el present. Tan fàcil i tan difícil alhora com això. En aquest sentit, personalment he de reconèixer que tinc una certa debilitat per la famosa "Bohemian Rapsody" de Queen. Deu ser difícil de trobar un exemple tan original i alhora tan deutor de la música romàntica postbeethoviana com aquesta melodia. Un immens homenatge directe al classicisme amb el segell foll i encisador del gran Freddy Mercury. Per a mi, el millor exemple sense disfressa de tot això que acabo de dir.
Bé, ja em perdonareu l'extensió del comentari, però la pregunta que us feieu m'ha semblat prou interessant com per fer una petita exposició com aquesta. Salut i fins aviat.
Jordi
Res a perdonar, al contrari. Tot un luxe aprendre dels amics. El Mairal és el tècnic de so de Radio Vallromanes, li enviare el teu comentari. La frase que fa referència a la composició és realment brillant. Tindrà repercussió al SònicPop. Una abraçada ben forta.
En Jordi fa una bona aportació si bé, penso, que la gènesis del rock no va ser només influència del classicisme. La fusió del country blanc i el rhythm’blues dels negres va originar el rock’n’roll als 50’ amb Bill Haley i sobretot Elvis Presley. Dubto que els negres que treballaven el cotó o en el ferrocarril haguessin escoltat mai Mozart. El classicisme més aviat cal buscar-lo a posteriori, possiblement a finals dels 60 i als 70’ amb el rock sinfònic.
Per altre banda, si parlem de jazz, tampoc hi veig influències clàssiques en molts casos. Pensem que al jazz hi ha bona part d’improvisació, mentre que la música clàssica és l’ortodòxia pura, tot i que si que és cert que hi ha peces com el Royal Wedding Suite d’Oscar Peterson amb marcada influència clàssica.
Carai! Debat d'alt nivell. Gràcies per compartir-ho en aquest bloc sònic.
Gràcies per la rèplica... Marial?, Però crec que hi ha un petit malentès respecte al que vaig dir. És evident que els negres que collien cotó no escoltaven Mozart. Ni els Macfly ni l'Avril Lavigne tampoc. Però jo anava una mica més avall i em volia referir a composició i harmonia. Fins i tot a ritme i antropologia, és a dir, transmissió inter (i intra) generacional/cultural d'unes determinades troballes sonores. Així, per exemple, des d'aquest punt de vista, la melodia del Pop i el Rock és un so que no ha avançat/variat el més mínim d'ençà de les troballes harmòniques romàntiques postmozartianes.
El trencament amb l'escala musical convencional a l'hora de crear melodies assumibles a l'oïda humana va començar a finals del XIX i es va desenvolupar amb tota la seva força al llarg del XX. Què curiós que els exploradors i els antropòlegs "descobrissin" i colonitzessin el continent africà (i amb ell, els ritmes primitius i orgànics practicats pels seus habitants) i tot just llavors comencessin a Occident els experiments compositius que he esmentat més amunt.
Per tant, i atès el que acabo de comentar, segueixo afirmant que els experiments dodecafonistes són terriblement semblants al jazz contemporani (o com a mínim a un determinat jazz contemporani) i no pas gratuïtament o per atzar. Dius que el jazz es basa en la improvisació. Totalment cert. Però en què es basa, per exemple, la música aleatòria, hereva directa de l'atonalitatdels compositors dodecafònics? Així doncs, jo segueixo sense trobar una gran diferència compositiva (no parlo d'instrumentació, esclar) entre un Oliver Messaien o un Alban Berg i un Miles Davies, per posar un exemple que ara improviso.
Bé, un cop més, sento la llargada del paràgraf, però agraeixo al Marçal (i al Josep M. pel bloc) l'oportunitat de dialogar més o menys improvisadament a l'entorn de l'antropologia musical. Una abraçada a tots plegats.
Jordi
Osti! Anònim (identifiqui's) i Jordi. Aneu molt forts. Un debat d'alçada, el que es mereix aquest bloc. Una abraçada a tots.
Publica un comentari a l'entrada