divendres, 6 de febrer del 2009

SonicPop 5/02/2009

De menys a més. De l'estabilitat i tranquilitat folk/pop dels grups inicials a l'energia pop/rock marcada per Elliott Murphy com a punt d'inflexió de les dues parts diferenciades. Especial atenció a Jeremy Jay i el seu fantàstic "Heavenly creatures", a Jack Johnson amb un disc que no em canso d'escoltar i que creix amb cada audició i als Mishima i la seva música parlada amb lletres aptes sobretot pels que a dia d'avui ens acostem indefectiblement als 40. L'elegant tall de l'escocès Glenn Hansard deixa pas a les propostes pop més vitalistes dels Rascals, Kooks, The Lodger i Franz Ferdinand. Inclòs un petit error entre els tals 8 i 9 on l'entrada inicial no es correspon a la presentació feta. Que en gaudiu i espero propostes i peticions.


1- Emma Pollock – Watch the fireworks (2007) – Paper and glue
2- Underwater Tea Party – Suburban metronome (2007) – Ampelmann
3- Port O’Brien – The wind and the swell (2008) – My eyes wan’t shut
4- Jeremy Jay – A place where we could go (2008) – Heavenly creatures
5- Jason Collett – Here’s to being there (2008) – Out of time
6- Bonnie Prince Billy – Lie down in the light (2008) – So everyone
7- Jack Johnson – Sleep through the sthatic (2008) – If I had eyes
8- Mishima – Set tota la vida (2007) – Em deuria enamorar
9- Elliott Murphy – Coming home again (2007) – A touch of kindness
10- The Rascals – Rascalize (2008) – Freakbeat phantom
11- Glenn Hansard – Once (BSO) – Trying to pull myself away
12- The Kooks – Konk (2008) - Shine on
13- The Lodger – Life is sweet (2008) – The good old days
14- Franz Ferdinand – Tonight Franz Ferdinand (2009) – No you girls
15- Josh Ritter – The historical conquests of Josh Ritter (2008) – Open doors

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Pep,
com sempre amb una mica de retard, i escoltant programes de dos en dos, però aquí continuem fidels al teu programa. M'han agradat molt les teves propostes (de fet com sempre). Sempre va bé escoltar música des d'un altre punt de vista, ja que aquí estem una mica limitats. Amb el disc dels Franz, per molt que em costi reconèixer-ho tens raó. De totes maneres, jo encara em dono una mica més de temps i sobretot m'espero al concert del 13 de març per acabar de donar una opinió definitiva, hehehe.

I des d'aquí poques novetats a recomenar amb l'excepció d'un grup anomenat White Lies i un altre que es MIA. Els primers i segons les males llengües de les ràdios holandeses són el que The Killers volen però no poden arribar a ser. Una mica de raó potser en tenen, però vaja, els The Killers crec que s'han posat les piles molt ràpidament amb aquest últim disc. El single que ara sóna del White Lies es diu Death.

I MIA és una proposta totalment diferent al que et podries imaginar, però és que després de veure Slumdog Millionaire (grandíssima pel.lícula) no em puc treure del cap la cançoneta (Paper Plans).

I fins aquí el comentari d'avui. Salutacions.
Sònia

Josep M ha dit...

Hola Sònia. I jo que agraeixo la fidelitat. Estaré atent a les teves recomanacions. Efectivament, cal donar una mica més de recorregut als Franz Ferdinand. A vegades els discs milloren amb les escoltes. El concert serà un bon test i auguro que serà fantàstic perquè són uns cracks. MIA és la dels disc "Kala"? Si és aquesta la conec i és una proposta molt original. Killers: per mi grandiosos en el "Day & age" amb unes aportacions electroniques que donen un punt èpic i alhora elegant. Parlant de decepcions: Travis -un dels meus referents- i el seu "Ode to J. Smith", per molt que l'escolto no li trobo el què. Decepció absoluta desprtés de fer els meravellosos "The man who" i "Invisible band" i el penúltim que ara no recordo però estava a l'alçada. Seguim endavant. Una abraçada.